miércoles, 1 de diciembre de 2010

Per Héctor Castro: Qui perd les seves arrels, perd la seva identitat


No es tracta de fer cap apologia provinciana ni de defensar les posicions d’aquells que no es volen integrar a les comunitats on resideixen. Integració i identitat són perfectament compatibles i, així, un immigrant pot integrar-se plenament en la comunitat que el rep, però, alhora, pot mantenir tots els seus costums i tradicions, sempre i quan no siguin ofensius per a la dignitat humana. Una cosa tan fàcil com es la llengua, per exemple, es una gran riquesa. No importa si hom parla una llengua, una varietat dialectal o una parla concreta, l’experiència i el fet de viatjar m’han ensenyat que no existeixen llengües boniques o llengües lletges, o dialectes vulgars i parles il·lustrades, no. Totes les modalidats pròpies i els idiomes són igual de bonics, únics i irrepetibles. Quan uns pares immigrants arriben a un país forani, està molt bé –i és el correcte i el millor- que s’adaptin a la nova societat, al nou idioma als nous costums, etc. Però això no treu que continuïn parlant la seva llengua, mantenint les seves creences i celebrant les seves festes. És més, penso que fóra bo que ho transmetessin també als seus fills. Els nens aprenen molt ràpidament. I està demostrat que els éssers humans som capaços d’aprendre diferents idiomes sense cap problema i, quan de més petits, millor. Així, entre matrimonis mixtes, està molt bé que cada progenitor parli en la seva llengua materna als fills. I, si a més, la família es troba residint en un tercer país, els nens esdevindran bilingües o fins i tot trilingües, sense cap mena de dificultat. Igualment, si els pares són parlants d’una determinada varietat lingüística, què hi ha més bonic que quan els fills visiten la família al poble d’origen siguin capaços de parlar com qualsevol dels seus habitants! Què n’es d’important que els fills no s’avergonyeixin del parlar dels avis. I és que una gran part del que som és fruit dels que ens han precedit. Intentem que no desapareguin ni els idiomes ni la gran riquesa dialectal.

I dels nostres costums, per què canviar-los en cas d’apreciar-los? I així podem parlar de pentinats, menjars, creences religioses, etc. Sovint desitgem ser allò que no som o tenir allò que la naturalesa no ens ha donat. Quants blancs no es fan constantment la permanent per tenir arrissats els seus cabells? I quans negres no s’allisen els seus? Què hi ha més deliciós i exòtic que anar a dinar o sopar a casa d’un amic i que et sorprengui amb una recepta del seu lloc d’origen? Per no parlar de l’enriquiment general que aporten a la societat. Per exemple, els nens que el dia de les cltures a l’escola interpreten cançons dels seus països d’origen, no estan enriquint els altres companys? Si parlem de cognoms, no cal que els canviem per estar més integrats en un territori. No entenc aquells que adapten els seus cognoms a un determinat idioma, no seran més autòctons per modificar part de la seva herència ni més foranis per no adaptar els seus cognoms a la llengua del país que els acull o que ha acollit els seus pares. Si en un territori hi ha respecte, tolerància i cultura, no de llibres sinó d’esperit, així com per part del que arriba, cap d’aquestes qüestions tindrà la menor importància, estaran totalment superades.

Així doncs, crec que tot depèn de la personalitat de la persona i de l’actitud social dels altres. I això succeeix en tots els àmbits de la vida. De vegades ens importa més el què pensaran de mi que no qui i com sóc jo. Pensem en coses quotidianes. Per exemple, aquells que beneïm la taula abans de menjar, quans cops ho hem evitat en públic o davant d’amics només per vergonya? Val la pena ser un mateix i ser coherent amb nosaltres mateixos. Qui no té passat no pot teir un futur fidel, se l’ha d’inventar. Hem de ser capaços de gaudir del nostre present sense renegar dels nostres predecessors ni hipotecar-nos per ells. Siguem naturals. Gaudim també del present sense empenyorar-nos amb un futur que mai serà si no vivim el moment actual.

sábado, 16 de octubre de 2010

Por Héctor Castro Ariño: Jesús de Nazaret


Hace dos mil años existió un hombre que cambió toda la historia. Para unos fue el mismo Dios hecho carne, para otros un profeta y otros lo consideran solo un hombre. Sea como fuere, el hecho cierto es que un tal Jesús de Nazaret predicó un mensaje de amor y paz que le valió la muerte tortuosa clavado en una cruz. Cada Semana Santa los cristianos de todo el mundo celebramos la pasión y la resurrección de Cristo. El Viernes Santo y el Domingo de Resurrección son las festividades más importantes para el cristianismo, mucho más que la bonita Navidad. A propósito de la Navidad, es curioso que todo el mundo, incluida la Iglesia, celebra el nacimiento de Jesucristo el 25 de diciembre cuando se sabe a ciencia cierta que no nació en este día. Permitidme hacer referencia a datos curiosos de su nacimiento extraídos de la enciclopedia virtual Wiquipedia:

“Jesús, también conocido como Jesús de Nazaret, es la figura central del cristianismo, dentro del cual es conocido como Jesucristo. Cristo no es un nombre, sino la traducción griega del término hebreo mesías, que significa ungido. Jesús es también considerado un profeta importante para el Islam. Los relatos más detallados del nacimiento de Jesús se encuentran en los evangelios de Mateo y de Lucas. De acuerdo con los evangelistas, Jesús nació en Belén. La fecha (según los cálculos actuales) resulta paradójicamente de 4 años antes de Cristo. El lugar de nacimiento en Belén corresponde a una profecía del Antigua Testamento y no se puede comprobar históricamente. De acuerdo a los relatos de los evangelios de las actividades de los pastores, Jesús pudo haber nacido durante la primavera o el verano. No obstante, desde el 354, los cristianos romanos celebraban el nacimiento de Jesús después del solsticio de diciembre, reemplazando la festividad romana de la Saturnalia. Antes de este siglo, los cristianos lo celebraban el 6 de enero, como parte de la fiesta de la Teofanía, también conocida como Epifanía, la cual no solo conmemoraba el nacimiento de Jesús, sino también su bautismo por Juan el bautista en el río Jordán. En 248 de la era Diocleciana (es decir, basado en la entronización el emperador Diocleciano en Roma), Dionisio el Exiguo trató de calcular el número de años desde el nacimiento de Jesús y concluyó que fue 753 años después de la fundación de Roma. Dionisio, por tanto, estableció la fecha del nacimiento de Jesús el 25 de diciembre, 1 ACN (Ante Christum Natum, antes del nacimiento de Cristo), y después asignó el año siguiente como año 1 AD (Anno Domini, año del Señor). Este sistema hacía del año del cálculo de Dionisio el 532. Dos siglos después este cálculo ganó aceptación y se convirtió en el calendario establecido de la civilización occidental, gracias a la promoción de San Beda el Venerable. No obstante, basado en un eclipse lunar que el historiador José registra poco antes de la muerte de Herodes el Grande, el nacimiento de Jesús probablemente fue poco antes del año 4 aC. Esta estimación se basa en la historicidad del relato del evangelio de San Mateo sobre la masacre de los inocentes bajo las órdenes de Herodes (unque este hecho no se menciona en ningún otro registro histórico adquiere también tintes de realidad por el relato de Flavio Josefo en el que narra las barbaridades que realizó Herodes”.

Sobre el lado metafísico de Jesús, lo dejo para que cada uno piense según sus creencias, sus conocimientos y/o su fe. Pero dejadme decir lo que pienso dejando de lado mi creencia cristiana: Fe y ciencia no están reñidas, al contrario. Así que procuremos mantener siempre nuestras puertas interiores abiertas por si llegara el caso.

Per Héctor Castro Ariño: Oda a la ràdio

Foto: Héctor Castro Ariño

No sé si els senyors Nikola Tesla i Guglielmo Marconi preveien la difussió que tindria el seu gran invent, la ràdio, però penso que, com tots els que s’avancen a la seva època, sí que imaginarien la repercussió i utilitat que tindria en el futur. Tesla, científic i inventor, fill de pares serbis va néixer a Similjan, a l’antic Imperi d’Àustria-Hongria, pertanyent al territori de l’actual Croàcia. Tesla va treballar dos anys amb Thomas Edison als Estats Units i després va fundar la seva propia companyia. El 1890 Nikola Tesla va aconseguir transmetre energia electromagnètica sense cables, i el 1893 ho va perfeccionar creant el primer ràdiotrasnmissor d’energia. Un any després va fer una demostració pública. Guglielmo Marconi va ser un físic italià nascut a Bolonya fill de pare italià i de mare irlandesa. Influït pels estudis d’Hertz, va dedicar gran part de la seva vida a investigar i inventar. Un 14 de maig del 1897 Marconi va aconseguir establir una comunicació sense fils a través del canal de Bristol, concretament entre Laverck Point i l’illa Fratholm, cobrint una distància de cinc quilòmetres. El 2 de juliol del 1897 es va atorgar a Marconi la patent anglesa de la telefonia sense fils. Sovint es considera aquesta data com la del naixement de la ràdio. Així, durant l’any 1997 es va commemorar el seu centenari. Però realment la primera experiència de Marconi en el que es denominarà radiodifussió va tenir lloc uns anys abans a Bolonya, exactament el 1894, quan l’inventor italià va aconseguir realitzar una transmissió de telegrafia sense fils a una distància de 250 metres, aproximadament. Guglielmo Marconi, que va ser premi Nobel de Física el 1909, va emprar l’aparell de Hertz, l’antena de Popov i el cohesor de Branly així com les seves experiències de dos anys de proves per a aconseguir el seu objectiu radiofònic. Dos anys després, el 1896, va patentar la ràdio. També el 1904 l'Oficina de Patents dels Estats Units va concedir la llicència de patent a Marconi. Durant anys va haver-hi un litigi disputant-se la patent de la ràdio entre la companyia de Marconi i Tesla. El 1943, uns mesos després de la mort de Tesla, la Cort Suprema dels Estats Units d’Amèrica va fallar a favor de Tesla. Però la controvèrsia sobre l’inventor de la ràdio ha estat i és molt gran. El profesor de la Universitat de Navarra Ángel Faus sosté que l’inventor de la ràdio va ser l’espanyol Julio Cervera Baviera, qui va treballar tres mesos el 1898 al laboratori privat de Marconi i qui, segons Faus, va obtenir les seves primeres patents aquell mateix any i que el 1902 la va patentar a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica i Espanya. Tot i això, sembla ser que la primera transmissió de veu per ones electromagnètiques (ràdio) la va realitzar el canadenc Reginald Fessenden el 1900 cobrint una distància d’1,6 km. També hi ha qui reivindica la paternitat de la ràdio pel físic rus Alexander Popov, qui fou l’inventor de l’antena i el 1894 va presentar el seu primer receptor de ràdio. El 1895 va transmetre senyals a una distància de cinc quilòmetres. Val a dir també que hi ha qui defensa que va ser l’anglès Sir Oliver Lodge qui va inventar la ràdio i qui el 1894 va aconseguir realitzar la primera transmissió d’un senyal de ràdio. Per ser justos, hem de dir que sense les investigacions i aportacions anteriors de l’escocès James Clerck Maxwell, de l’alemany Rudolf Hertzdel i del francès Édouard Branly, no s’hagués pogut inventar la ràdio.

De la ràdio amb el cohesor de Branly hem arribat a la ràdio digital, això sí, passant per la de galena, la de vàlvules i el transistor, així com l’emissió per la freqüència modulada.

Aquest aparell meravellós, primer d’unes dimensions enormes i ara tan petit que se’t pot perdre a la butxaca dels pantalons, ha estat per a milions de persones un amic, un confident, algú que mai et deixa sol i consol en moments difícils. També ha estat el mitjà que ha informat d’allò més immediat o l’instrument que et fèia riure encara que estiguessis trist. Moltes persones hem crescut informant-nos pel matí, concursant al migdia, entretenint-nos a la tarda, seguint l’actualitat política a la nit i informant-nos en el camp esportiu de matinada per acabar confessant els nostres secrets a negra nit. Els locutors han esdevingut confidents per a molts solitaris. Quan algun periodista ha canviat de cadena ha estat per a nosaltres un cop o una alegria i, fins i tot, hem arribat a canviar de dial seguint un determinat professional.
Ni l’aparició de la televisió ha pogut eliminar aquesta entranyable companyia, tot i que els seus oïdors han disminuït de manera important. Però la ràdio continua sent el mitjà de comunicació amb més prestigi i fiabilitat per al gran públic. Amb els anys han aparegut emissores temàtiques (música, notícies, cultura, esports…). Ara ens trobem en l’era digital. Aquest fenomen, lluny d’eliminar definitivamente la ràdio, ens ha donat la possibilitat d’escoltar les nostres emissores preferides arreu del món mitjançant Internet. Així, no és estrany sentir oïdors que intervenen en directe en algun programa des dels llocs més llunyans del planeta. És cert que el gran públic està atrapat per la televisió, però la màgia i la imaginació que aconseguixen les ones radiofòniques fan, d’aquest mitjà, el perferit per una gran minoria.



Héctor Castro Ariño+





Autor: Héctor Castro Ariño








'El análisis de Héctor Castro', en "¿Qué opinas?" - Swing Radio
¡Feliz Día Mundial de la Radio!

lunes, 27 de septiembre de 2010

Por Héctor Castro Ariño: La educación es cosa de todos… pero debe de comenzar en casa


Estamos viviendo una época en que parece que muchos (no digo todos) adolescentes e, incluso, muchos jóvenes no actúan con libertad sino con libertinaje. Cada día oímos hablar de más casos de acoso escolar, de concursos de botellón, de la impotencia que muestran algunos educadores y/o profesores que no pueden educar ni enseñar en unas condiciones óptimas por la actitud de los alumnos, etc.
La escuela representa, en la actualidad, un pilar base en la educación de los niños. Pero no podemos responsabilizarla de todo el proceso formativo de los hijos. El colegio no puede ni debe llegar a los aspectos fundamentales de la educación de un niño. Esta no es su función. Los aspectos más básicos en la formación de una persona residen, sin ningún género de dudas, en su familia y, sobre todo, en sus padres. Es en casa donde las personas hemos de recibir la principal educación. Y son los padres los que han de dárnosla.
Hoy en día todos trabajamos, todos vamos con prisas. Sabemos que es necesario trabajar y que, a veces, llegamos cansados a casa y solo tenemos ganas de reposar un rato.
Pero, ¿y los hijos? Están muy bien las actividades extraescolares, los abuelos, que tanta ayuda nos proporcionan, y la tele, aunque a menudo hacemos un mal uso al dejar que sea este aparato el que bajo el control del niño o, a la inversa, entretenga a esta personita que, recordémoslo, aún se está formando.
Pero, ¿y los padres? Después de descansar un rato, o al menos de intentarlo, los padres deben estar por sus hijos. Pero no solamente después, también antes y durante el descanso. Se debe de encontrar una fórmula que lo permita. Los abuelos ya juegan un papel en el proceso formativo del niño. El colegio también participa de una manera muy importante. Pero los progenitores tienen que ser el verdadero referente para los hijos. Cuando son pequeños hemos de perder (mejor dicho, ganar) tiempo para jugar con ellos. Hay que enseñarles lo que está bien y lo que no, lo que pueden hacer y lo que no, hasta dónde pueden llegar y hasta dónde no pueden llegar. En una época tan materialista y consumista como la que nos ha tocado vivir, hemos de saber decir no en el momento adecuado. No criemos hijos consentidos a los cuales se les ha dicho que sí a todo y que con el primer no, les coge un trauma. Pensemos que si queremos que nuestros hijos se conviertan en personas libres, sí, libres, hemos de conseguir educarlos en la libertad y, para eso, es necesario decir no en algunas ocasiones, si no les estaremos haciendo un mal favor. Eduquémosles en los valores. Hagámoslos personas con mayúsculas. Enseñémosles a compartir, a jugar con los otros niños, a ser respetuosos, sobre todo con las personas mayores y con los más débiles, en una palabra, eduquémoslos para que el día de mañana sean personas, permitidme de nuevo, con mayúsculas. Cuando ya empiezan la escuela hemos de estar a su lado, ayudándolos en las dificultades que puedan tener. No es suficiente con ponerles un profesor particular en caso de que lo necesiten, hemos de participar también nosotros (con los deberes, con los incidentes que puedan haber en el colegio, colaborando con los maestros…). Hemos de entender que, por norma, los profesores son nuestros aliados y en ningún caso nuestros enemigos. Una de las peores cosas que podemos hacer es desautorizar al profesor delante del niño.
Dicen que los niños son como una esponja, que absorben todo lo que les rodea, y es verdad. Por eso en casa tenemos que dar ejemplo. Muchas veces, y os lo puedo asegurar, después de una entrevista con los padres de un alumno he salido pensando que el comportamiento de ese determinado adolescente, sea chico o chica, es un fiel reflejo de lo que vive en casa, tanto para lo positivo como para lo negativo. Seamos unos verdaderos referentes para nuestros hijos, vale la pena.